Antoni Gual va néixer el dia més curt i trist de l#any, el 21 de desembre. Va durar tan poc que quan va arribar al món ja era de nit. Ja en els seus primers dies la sorpresa davant l#existència el va portar irremeiablement a contemplar el món amb un cert estupor. Un estupor que va anar augmentant a mesura que observava les persones que l#envoltaven. De manera que, ja molt aviat, es vaig submergir en la lectura per aïllar-se el màxim possible del disbarat que era, per a ell, habitar aquesta terra.
Per canalitzar aquest astorament i rebaixar una mica la seva perplexitat, a la sortida de l#adolescència va decidir ingressar, com aquell que se#n va a un balneari a prendre els banys, al Col·legi de Filosofia de Barcelona, on, sota la direcció d#Eugenio Trías, va intentar posar algun mètode al seu desconcert.
La passió lectora creixia amb els anys, i llegint una quantitat descomunal de llibres dolents va aprendre a valorar els bons. Així doncs, va arribar un moment en què fins i tot es va sentir capaç de donar opinions; i, a més a més, per escrit. Va començar a publicar alguns papers en unes quantes revistes locals i comarcals, més tard als suplements de cultura de
La Vanguardia i d#
El Periódico de Catalunya i a la revista
Qué leer.
Una de les moltes contradiccions que arrossega des de sempre és que, tot i que no suporta l#oceànica estupidesa de la immensa majoria de les persones, mantè una inalterable pietat per la condició humana.
I la seva principal alegria és, com deia Borges, «Que otros se jacten de las páginas que han escrito; a mí me enorgullecen las que he leído.»
