Rudolf Bultmann (Wiefelstede 1884 – Marburg 1976), anomenat «el mestre de Marburg» per la llarga docència que hi exercí, s’havia mogut inicialment en el terreny de la teologia liberal, però aviat adoptà moltes de les tesis centrals de la teologia dialèctica. Es va mostrar sempre fortament preocupat per la centralitat de la revelació en la vida cristiana, així com els condicionaments que n’impedien l’acceptació per part de l’home modern. Aquesta revelació no pot ser tractada com un llegat històric que ha de ser mantingut fidelment per les estructures eclesials i creients, sinó que és revelació en tant que obre una existència humana nova. D’aquí la insistència amb què Bultmann –aquí molt proper a Heidegger– parla d’una existència cristiana autèntica. D’altra banda, les fonts d’aquesta revelació estan sovint expressades en forma de mites, expressions que, segons ell, ja no són acceptables per a l’home modern, de tarannà científic. D’aquí el programa de desmitologizació que ell mateix aplica a les seves obres tant exegètiques com  dogmàtiques, entre les quals: Història de la tradició sinòptica (1921), Jesús (1926), Teologia del Nou Testament (1953).