Aleksandr Serguéievitx Puixkin Moscou, 1799 - Sant Petersburg, 1837 És considerat com el pare de les lletres russes, aquell qui va descriure i expressar per primera vegada d’una manera autèntica i profunda l’essència nacional russa. Totes les seves obres –la poesia lírica, el teatre, el poema narratiu, el relat, la novel·la curta–, així com els temes tractats i els personatges, es van convertir en els models que van seguir i desenvolupar els grans autors clàssics del segle XIX. Entre les seves obres, destaquen 'Eugeni Oneguin', 'Relats del difunt Ivan Petróvitx Belkin', 'La dama de Pique' i 'La filla del capità'. Patí exili per causa d’unes poesies romàntiques de caire revolucionari, tot i que no va ser mai un activista polític. Però, de caràcter rebel, enamoradís, juganer i crític, fou un personatge incòmode per a les autoritats, que el vigilaren sempre de prop. Arribat a la trentena, es casà amb una noia molt jove i bellíssima, que cridà l’atenció del tsar i d’un militar francès que li feu la cort. La insistència d’aquest i les murmuracions dels cortesans van empènyer Puixkin a reptar-lo en duel, en el qual va ser ferit de mort. Edicions Cal·lígraf ha publicat les seves obres 'El genet de bronze', 'Mozart i Salieri i les Petites tragèdies' i 'La Gabrielíada' (totes elles amb traducció i textos d'Helena Vidal).
