Joan Vilalta Llavina, nascut a Barcelona el 1952, ha viscut intensament en aquests últims anys la il·lusió col·lectiva i l'esperança de poder participar en la creació d'un nou Estat. També el dolor, tristesa i preocupació per l'evident indefensió de l'independentisme davant un Estat que ha utilitzat tots els seus poders, sense escrúpols ni vergonya democràtica, contra les legitimes reivindicacions polítiques d'autodeterminació i d'independència i s'ha mostrat sord, cec i mut al sentiment identitari català. Els esdeveniments de l'anomenat "procés independentista català", que comença en l'esgotador `procés de l'Estatut, amb la recollida de signatures per part del PP, la sentencia del Tribunal Constitucional contra la constitucionalitat de l'Estatut, singular i única, la negativa al traspàs de competències i la bel·ligerància del Govern Espanyol cap a la llengua i sentiment nacionalista dels catalans, estaven posant les bases d'un canvi social de llarg abast que aniria més ràpid del previst, creant una desafecció de la societat catalana envers Espanya i les seves institucions. L'independentisme tot just començava a treure cap.