Manuel Ibáñez Escofet (Barcelona, 1917-1990) va ser un destacat periodista català de al segona meitat del segle XX. Es va iniciar en la professió col·laborant en el diari El Matí, abans de la Guerra Civil. No va tornar al periodisme fins el 1952, a El Correo catalán, que va modernitzar i catalanitzar, i del qual va arribar a ser sotsdirector. Des del 1968 va dirigir el Tele-Exprés , que va convertir en una publicació viva i oberta a les noves idees i moviments de l’època. A partir de 1976 va entrar a La Vanguardia, on va ocupar el càrrec de director adjunt. També va dirigir diversos programes per a TVE de Catalunya. Durant aquells anys va publicar dos reculls d’articles, La corda fluixa (1971, reeditat el 2017 , amb motiu del centenari del seu naixement, amb pròleg i notes de Sam Abrams) i Les arrels i les fulles (1985), i el llibre autobiogràfic La memòria és un gran cementiri (1990), en què, a través de les seves vivències personals, professionals i polítiques, repassava més de mig segle de vida catalana. Per aquestes memòries li va ser concedit el Premi Crítica “Serra d’Or” l’any 1991. Abans, el 1983, havia rebut la Creu de Sant Jordi i el 1986 el premi Ciutat de Barcelona de periodisme. El 1962 va publicar amb el títol de Kubala, un barceloní de Budapest, una breu biografia del popular futbolista, i el 1991, pòstumament, el recull d’articles Parlem del Barça, dos llibres que formen el gruix d’aquesta edició.
